En defensa del decreixement

M’estic llegint un llibre de Carlos Taibo: "En defensa del decrecimiento; sobre capitalismo, crisis y barbárie". I com que és un llibre que recomano llegir he fet un resum a veure si al menys es llegeix molt el resum.

Llibre en defensa del decreixement

Val a dir que el resum no l’he fet directament del llibre, que encara no m’he acabat, sinó de una conferència seva on segueix força bé el contingut del llibre -com, per altra banda és lògic-.El vídeo es pot veure a aquest enllaç. Tot i que hi ha altres conferències seves que són més o menys equivalents.

El resum és una mica telegràfic però penso que es pot entendre prou bé. Ja opinareu!

[@more@]


Primer 3 aspectes que ajuden a evitar
malsentesos:

– Decreixement és incompatible amb el
capitalisme? és com a mínim un front en contra a l’actual model
econòmic capitalista; però pot ser que el capitalisme es mudi per a
absorbir alguna de les reivindicacions contra ell. Però qualsevol
crítica actual al capitalisme no pot ser sinó també
decreixentista, autogestionaria i antipatriarcal

– El decreixement al sud també? No,
però. El però és perquè tot i que les condicions de vida de les
2/3 parts de la població han de millorar, i això segurament passa
per més bens de consum, que equival a créixer econòmicament;
aquests han de prendre nota del que no han de ser i per tant han de
desenvolupar-se en un model econòmic decreixentista -que no es basi
en el creixement econòmic permanent per a poder continuar sent-. Un
exemple que posa és una comunitat indígena a la que els donen una
eina per a talar els arbres. Al cap d’un temps se’ls pregunta com va
l’eina i si ara talen més arbres, i ells diuen que no, que tenen més
temps lliure però que talen els mateixos arbres que abans.

– El decreixement també per als pobres
del nord? Cal plantejar-se una redistribució de recursos, i això
permet un decreixement global tenint en compte les necessitats
individuals dels més desafavorits econòmicament.

El creixement ha generat una manera de
vida esclava que ens promet una vida millor per a satisfer unes
necessitats imposades per la publicitat, la obsolescència
planificada i el miratge del malbaratament de recursos.

En diferents paradigmes es pot
aconseguir millor benestar amb molt menys. L’exemple és la
comparació de la sanitat a Cuba respecte als Usa.

Els nostres fills trencaran el progrés
que fins ara ha patit la societat. Pel fet que la societat del
creixement arribarà al seu col·lapse. I fins ara sembla que les
propostes per a sortir de la crisi venudes pels nostres polítics
passen només per mantenir el sistema del creixement sacrificant
aquest progrés dut fins ara.

La relació que té l’home amb la
natura és la de viure de renda -explotar els recursos i menystenir
les propostes de viure de forma sostenible-. I les solucions per a
mantenir una societat capitalista de creixement passen per xapuces
com netejar el lavabo inundat sense tancar l’aixeta o com frenar la
velocitat de un vaixell que es dirigeix als esculls sense canviar de
rumb. Un altre exemple és el del Titànic: si falten bots salvavides
per a massa passatgers, es pot gestionar el problema fent nous bots
amb la fusta dels camarots de primera classe; i és que les solucions
que ens plantegen els nostres governants és que ningú perdi -i per
tant no es vol tocar res dels de la primera classe-. L’Arcadi
Oliveres deia que això es fa perquè uns i d’altres són amics; jo
dic, a veure a qui votes! (i recorda de la publicitat que et
manipula). En Taibo diu que els que més haurien de renunciar són
els que ens han dut fins a aquesta crisi.

Cal tenir en compte també el
creixement exponencial, com a fòrmula que ens impedeix reaccionar a
temps, abans d’arribar als límits del creixement.

Totes aquestes notes que explica la
relació de l’home amb la natura són una manera de parlar de la
petjada ecològica de la humanitat.

Els nostres governants i nosaltres
mateixos no estem actuant correctament. En comptes de posar la
prioritat en la reconversió del model de vida, ens acomodem en la
possibilitat que la humanitat trobi una porta de sortida a aquesta
crisi ecològica.

Què cal reduir? què cal canviar? la
resposta en quatre enunciats telegràfics: (1) La primacia de la vida
social enfront de la lògica de la productivitat, el consum i la
competitivitat. (2) L’oci creatiu, enfront de les formes d’oci sempre
vinculades amb el diner i el consum que se’ns ofereixen arreu. (3) El
repartiment de la feina. (4) Una renda bàsica de la ciutadania, que
permeti fer front als possibles desequilibris que s’esdevinguin en la
transició a un model social de decreixement. (5) La necessitat de
reduir la mida de moltes infraestructures administratives,
productives i de transport. (6) La recuperació del fet local en
front del fet global en un escenari de recuperació de la democràcia
directa i l’autogestió. (7) Senzillesa i sobrietat voluntària.

Aquests valors que es proposen en 7
punts es troben actualment en 4 aspectes de la societat de forma
força arrelada i per tant no són propostes anacròniques; sinó que
es tracta que saltin del seu nínxol habitual per a convertir-se en
els valors del nou model social -òbviament el model capitalista no
combrega amb aquests set valors. Els espais on els podem trobar
habitualment són: A l’àmbit obrer -tant l’anarquista com als altres
sindicats encara que menys-; l’economia de la cura de la societat
-normalment exercit per la dona però que ja forma part de la nostra
reivindicació el fet que no sigui exclusiu d’aquest genere (i no pas
perquè la dona no ho vulgui sinó perquè la societat capitalista
continua sent molt masclista); la família -les polítiques de dreta
són normalment hipòcrites amb aquest aspecte perquè tot i defensar
el concepte de família no promouen els valors que li són pròpies-,
i les comunitats indígenes que la societat occidental considera
primitives.

Hi ha activitats econòmiques que s’han
d’aturar gairebé en la seva totalitat: automòbils, aviació,
construcció, armes, publicitat, banca,…

El consens entre la proposta
decreixentista i el respecte als treballadors d’aquests sectors passa
per augmentar per altra banda l’activitat laboral que doni sortida a
necessitats humanes insatisfetes i respectant el medi natural; i
passa també pel repartiment de la feina entre els sectors econòmics
que permetin aquest repartiment. Es treballarà menys hores, els que
més guanyen cobraran menys, i tindrem més temps lliure per a
gaudir-lo en activitats d’alt impacte social i de baix impacte
ambiental.

L’administració pública no ha
promocionat la reducció del consum -exceptuant amb el cas de l’aigua
per motius conjunturals-. De nou es mostra que els amics dels
governants marca les polítiques d’aquests.

Dos exemples de la societat del
creixement insostenible és el cotxe com a paradigma de mobilitat
individual, i l’alta velocitat ferroviària com a paradigma de
polítiques públiques de transport.

Pel que fa al cotxe

Pel que fa al TAV: pressupostos que es
desvien d’altres propostes més sostenibles; a més el tren
convencional es veu perjudicat no només per pressupostos sinó
perquè el primer fa servir el trajecte del tradicional; finalment
el TAV és una infraestructura al servei de les classes més riques
-els homes de negocis- però que paguem entre totes.

Els mitjans de comunicació ens han
venut la moto que només tenim la crisi financera als nostres nassos,
mentre que menystenen la crisi ecològica i social -el canvi
climàtic, l’encariment imminent dels principals recursos
energètics, la marginació de la dona al món, en l’explotació dels
recursos naturals del planeta (y mig robatori als països de la
perifèria econòmica). Però a sobre, de la crisi financera no hi ha
una notícia que caldria esperar: obertura de les causes legals a les
persones que van dur les empreses a la bancarrota.

Perquè la solució no pot passar per
una resolució de la crisi econòmica per estimulació centralitzada
de la economia: perquè ja portem 20 anys de polítiques neoliberals
dels governs socialdemòcrates y això és un llast molt gran com per
a tornar enrere -en tot cas es fan pedaços plantejats en la
regulació que no ajuda sinó que estimula a tornar-ho a fer-. I
perquè ara tenim les altres crisis que ens amenacen -sobretot
l’energètica i ambiental-.

Finalment els mitjans de comunicació
no parlen d’aquest tema i en fugen tan com poden. Però clar, ja
sabem qui finança aquestes empreses de in-comunicació, i la por que
tenen a la vessant revolucionaria de les propostes.

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: En defensa del decreixement

  1. ElQuim diu:

    Et passo un altre vídeo de Carlos Taibo, més breu, només 14 minuts, amb un contingut semblant (òbviament li falten tots els detalls que diu durant una hora i que també valen la pena). http://www.acordem.org/2010/11/20/convocatoria-de-manifestacion-contra-la-banca-en-barcelona/

  2. ElQuim diu:

    Al web de Lluita Internacionalista hi ha una reflexió força crítica al decreixement i especialment al Taibo. Es titula “Decreixement o revolució?”
    El web de LI és aquest:
    http://luchainternacionalista.org
    I l’entrada amb la reflexió la he posat al web, per tant fent clic al meu nom apareixerà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *