Proofreading Online

Per motius diversos aquesta bitàcola es deixa d’actualitzar i a partir d’ara es farà servir la http://mikellbloc.wordpress.com

Quan vagi podent, aniré migrant les entrades velles al nou espai.



Publicat dins de | http://sillyvids.com/master-thesis-international-business/ Master Thesis International Business

http://cantat.amu.edu.pl/?college-essays-what-are-they-looking-for College Essays What Are They Looking For

El títol d’aquesta entrada correspon a la traducció que s’haurà de fer oficial del terme "http://www.wildside.dk/?phd-personal-statement-writing-service Phd Personal Statement Writing Service també cal estar preparats-.

un dibuix de una possible iniciativa de transició a l'estil del

De fet l’entrada serveix només per a introduir un article que s’ha publicat al http://www.mve.hu/?uk-essays Uk Essays i que he escanejat per a fer-lo més públic. 

[@more@]L’article es pot descarregar a http://www.javier.edu/?cheap-assignment-help Cheap Assignment Help.

M’ha encantat la definició dels 4 supòsits bàsics de les iniciatives en transició: coherència, proactivitat, acció i entusiasme explicades al text. També m’agrada el decàleg que proposen com a passos per a posar-se en marxa cap a la transició. I finalment destaco el concepte "visió positiva", ja que molt sovint no savem vendre el nostre discurs prou en positiu i també perquè els que no ens segueixen encara sàpiguen que plantegem més aspectes positius que no pas negatius. El llibre del Carlos Taibo també insistia en aquest aspecte. 

 

 



Canadian Custom Essays

Dissertation Proofreading Services Editing

També podriem dir, fes l’amor i no la guerra. I és que aquests micos tenen una altra manera de resoldre els conflictes.

El nostre admirat Gustavo (com ja he dit altres vegades, el Galeano català) ens ha regalat avui un article sobre aquests animalons i posteriorment he sentit que hi ha la proposta que tothom faci servir temporalment com a avatar aquesta imatge de Bonoba per a reivindicar aquest altre món possible que tant desitgem.

 bobono per a avatars


¿De qué mono desciende el hombre?

[@more@]Galicia Hoxe, 19 de enero de 2011. Gustavo Duch

Les presento mi último trabajo de “Etología Comparada Periodística” que,
como verán, aporta nuevos datos para descifrar la historia evolutiva de
la especie humana. De etología, porque analiza el comportamiento de
algunos seres vivos; comparada, porque aunque siempre me han dicho que
comparar es de mala educación, un poco de desobediencia nos vendrá bien;
y periodística porque los experimentos en cuestión los he realizado
cómodamente sentado frente a los periódicos y noticias me llegan.

Experiencia uno. Se disponen tres habitáculos interconectados. En el
espacio central se coloca una cesta llena de frutas, una de las
habitaciones se deja completamente vacía y a la del extremo opuesto se
lleva un chimpancé común con un hambre muy hambrienta. Se hace entrar a
la habitación central otro hambriento simio. El resultado que se
observa, después de un molesto intercambio de gruñidos entre chimpancés,
es que el segundo toma la cesta de alimentos y se encierra- a cal y
canto-en la habitación vacía. Y se lo come todo.

Experiencia dos. Se dispone todo idénticamente, pero en la habitación
sin comida se instala  a un chimpancé pigmeo o bonobo muertito de
hambre.  Y se  hace entrar a un bonobo famélico donde la cesta de
frutas. Lo que ocurre es que el segundo bonobo toma la cesta de
alimentos, la lleva al cuarto de su colega, y después de unos mimos y
cariños, comparten mesa y alimentos. Con la barriga llena, retoman
juegos y caricias.

Experiencia
tres: Se dispone de un océano inmenso rico en pesca. En un extremo hay
una población empobrecida y con muy poco que llevarse a la boca. En el
otro extremo una población con modernos buques de pesca. Las condiciones
políticas permiten sólo a estos segundos disponer del Océano a sus
anchas. ¿Qué ocurre cuando se abre la veda? Que estos barcos lo pescan
todo y que –por si los piratas- se dotan con los mejores sistemas de
defensa. La última novedad es el desarrollo de cañones láser de largo alcance para «cegar al enemigo».

Con estos tres experimentos, las conclusiones son obvias: El chimpancé
es una especie que, por mucha hambre que tenga, mayor es su mezquindad.
Que los pocos bonobos que aún viven en matriarcados en las selvas del
Congo, saben de altruismo y del buen vivir. Y que el ser humano desciende del chimpancé.



Gustavo Duch Guillot



4s comentaris

Dia sense compres

 El 26 de novembre es proposa com el dia sense compra. És a dir, un dia on els consumidors decidim organitzar-nos per a reivindicar un món menys consumista -reivindicar la cultura de la sostenibilitat en comptes d’aquesta cultura que s’ha imposat per sobre de les altres cultures al món-.

 

 
M’han passat un seguit de propostes per a fer rodó el dia sense compres:

Cuestionar el modelo de consumo y sus efectos sociales y ambientales a través del cine. >>>
Aportar un enfoque crítico al papel de los centros comerciales y
grandes supermercados, aprendiendo algunas de las tácticas de venta y
marketing que estos espacios desplegan. >>>
Mostrar, a través una acción divertida para los activistas que la llevan a cabo, una crítica al modelo de consumo. >>>
 
Mostrar, a través de carteles contrapublicitarios, una crítica a la publicidad y el modelo de consumo. >>>
Una forma lúdica de responder a los mensajes publicitarios en
soportes urbanos que día tras día nos muestran un modelo de consumo
edulcorado e insostenible. Público >>>
Reflexionar acerca del impacto ambiental y social de los productos que consumimos habitualmente. >>>
 consumir crea dependència
 
[@more@]Día Sin Compras 2010: Un día sin compras, 364 de consumo crítico

El próximo 26 de noviembre se celebrará la 19º edición del Día sin
Compras (DSC) en más de 60 países. El DSC ha evolucionado desde su
primera edición en 1992 en Vancouver hasta convertirse en una fecha
señalada a nivel mundial para los colectivos críticos con el modelo y
los valores consumistas imperantes, que aprovechan este momento para
denunciar sus consecuencias y proponer alternativas de consumo. En
conmemoración de esta jornada, Ecologistas en Acción organiza diversas
actividades en el territorio español.

Crítica al modelo

A lo largo de las últimas décadas el consumo de bienes, servicios y
recursos naturales se ha ido incrementando de forma exponencial a nivel
mundial. Sin embargo, este aumento no se ha repartido, precisamente, de
forma equitativa, sino que ha seguido la llamada Ley de Paretto, ya que
el 20% de la población mundial consume aproximadamente el 80% de los
recursos del planeta. Más allá de lo cuantitativo, el consumismo ha ido
tomando cada vez más protagonismo en la vida de las personas y las
sociedades enriquecidas, hasta convertirse en una ideología para la
selecta clase media consumidora, formada por unos 1.700 millones de
personas, y ha hecho del consumo un fin en sí mismo. Desde una
perspectiva práctica, se trata de un tipo de conducta tremendamente
repetitiva y significativa en el estilo de vida contemporáneo, y que se
ofrece como una solución integral a todos los problemas, carencias y
necesidades percibidas de las personas.

El consumismo es una conducta que a medida que se ha ido extendiendo a
todos aquellos que tuvieran los recursos económicos imprescindibles
para entrar en esta noria, ha supuesto enormes impactos a nivel social,
económico y medioambiental en todo el planeta. Cada día son más los
datos que evidencian los impactos del estilo de vida consumista:
destrucción ambiental, sobreexplotación, profundización de las
desigualdades económicas, mercantilización de los derechos, las
relaciones y los afectos, descohesión social, concentración del poder
económico, entre muchos otros.

Desde otra perspectiva, a pesar de los elevados niveles de producción
y consumo alcanzados, así como del ideal del “progreso” al que se
dirige esta cultura de la posesión de las cosas, las sociedades de
consumo muestran signos cada vez más claros de hastío, insatisfacción e
infelicidad. Se trata de una paradoja que está inserta en la propia
naturaleza y dinámica consumista porque, seguramente, esa sea la trampa:
construir individuos que se sientan permanente y sistemáticamente
insatisfechos con lo que tienen para que sigan consumiendo genera, en
definitiva, frustración e infelicidad.

Un modelo de contrasentido en el que conviven personas obess y
famélicas, el despilfarro y las necesidades básicas insatisfechas, la
persecución de una escurridiza felicidad publicitaria y los más altos
niveles de trastornos psíquicos en la historia de la Humanidad. Una
sociedad que se caracteriza por la insolidaridad, el individualismo y el
hedonismo, y cuyo estilo de vida hegemónico desafía a diario la
sostenibilidad ecológica y social.

Reivindicación y construcción de alternativas

Frente a este escenario, cada día son más numerosas las iniciativas
colectivas a escala global que pretenden denunciar los excesos y
defectos de este modelo de consumo, promoviendo la reflexión crítica,
denunciando los impactos, construyendo alternativas y articulando
iniciativas para un consumo consciente, crítico y responsable. En este
sentido, el Día Sin Compras es una de las actuaciones que más notoriedad
e impacto han logrado a lo largo de los últimos años.

El DSC se celebra cada año la jornada posterior a la conmemoración
del Día de Acción de Gracias, a finales del mes de noviembre. La
elección de la fecha se debe a que el Día de Acción de Gracias
representa el pistoletazo de salida a la oleada de las compras
navideñas, principalmente en EE.UU. El también denominado Viernes Negro,
es la fecha en la se rebajan los precios en la inauguración de la
temporada de compras navideñas, se colapsan las grandes superficies y
centros comerciales, la publicidad promueve el desenfreno consumista y,
como resultado, es la jornada en la que se produce el mayor volumen de
compras en ese país.

Esta iniciativa fue propuesta por el publicista canadiense Ted Dave
como una forma de crítica contra los excesos consumistas. Su primera
edición se celebró bajo el lema “lo bastante es suficiente” en 1992 y
posteriormente el DSC ganó más notoriedad pública al ser impulsado por
el colectivo Adbusters. La propuesta del DSC podría ser comparable a una
jornada de huelga de los consumidores o una campaña de boicot, no
contra un producto o una empresa concreta, sino contra el aparato
mercantilista y publicitario y el modelo de consumo resultante.

Los objetivos de esta actuación global no se limitan a la reducción
del nivel de consumo en los países del Norte económico, sino que se
extienden a promover una reflección crítica sobre este modelo de
consumo, denunciar sus impactos y proponer alternativas viables que
estén sustentadas en valores como la sostenibilidad socioambiental, el
reparto equitativo de la riqueza, la solidaridad, alternativas que
retomen las relaciones comunitarias de cercanía, el comercio local y
estén asociadas a las necesidades reales de las personas.

Por ello, se trata de una apuesta activa por otro modelo de consumo
más crítico, donde el eje no sea el crecimiento económico y la
optimización de los beneficios empresariales a costa de sistemáticas
injusticias sociales, la polarización de la riqueza, la dependencia al
consumismo y la destrucción de los recursos naturales. Así, se ha
convertido en una jornada señalada para los colectivos y personas que
apuestan por la transformación del modelo de producción, distribución y
consumo, así como del estilo de vida contemporáneo.

Esta crítica se sustenta en una crítica sistémica más amplia y
profunda, vinculada al reparto de los recursos a escala planetaria, el
libre mercado, las normas que rigen el comercio internacional o las
políticas alimentarias, entre otros. Por lo tanto, también se relaciona
con otros movimientos de contestación, como es el caso del comercio
justo, la agroecología, la economía solidaria, el movimiento
decrecentista o la defensa de la soberanía alimentaria de los pueblos.

Durante esa fecha, los colectivos y organizaciones sociales
implicadas en estas temáticas denuncian de distintas maneras un sistema
injusto, alienante e insostenible, y reivindican el consumo local, justo
y ecológico de los productos necesarios. Por eso, el DSC es también una
ocasión para la visibilización de la problemática asociada al
consumismo y la promoción del ejercicio colectivo de un consumo
responsable y crítico durante los otros 364 días del año.

La repercusión y visibilidad del DSC ha ido creciendo paulatinamente
desde sus comienzos, cada año con un mayor nivel de participación de
personas y colectivos. Los lemas “un día sin compras, 364 de consumo
sostenible” y “Nada, el producto más vendido en el Día sin Compras”
sirvieron para celebrar las dos últimas ediciones del DSC en el Estado
español.

Ecologistas en Acción propone el debate, la reflexión y la
construcción de alternativas posibles para promover el decrecimiento,
reconducir el estilo de vida, el modelo de producción, de consumo, de
transporte, energético, de alimentación y de poder, con el objeto de
transitar el ineludible camino hacia la sostenibilidad socioambiental
del sistema. Para tal fin, se organizan durante toda la semana distintas
actividades en diferentes ciudades del territorio español. Entre éstas,
destacan recorridos por proyectos alternativos, mercadillos de trueque y
tiendas gratis, exposiciones de contrapublicidad, charlas de
agricultores ecológicos y grupos autogestionados de consumo, talleres de
costura, de reciclaje de muebles o de huertos urbanos y mesas redondas.

En última instancia, se trata de una jornada que sirve para poner
sobre la mesa de la conciencia colectiva un conjunto de críticas y
alternativas necesarias que han quedado ocultas o disfrazadas por el
ruido mediático y la saturación publicitaria. La crítica a una economía
que se ha vuelto autónoma, que no toma en consideración las necesidades y
exigencias de la vida humana y sólo aspira a su propio desarrollo. A un
aparato de producción que pretende alcanzar un ilusorio crecimiento
infinito sobreexplotando el planeta y un modelo de consumo que pretende
mercantilizar todo aquello cuanto exista. A un estilo de vida que obvia
cualquier límite y pasa por encima de las necesidades en nombre del
“progreso”, el “desarrollo” o la “modernidad”. La alternativa de
construir una sociedad fuera de la lógica del crecimiento, el
individualismo y la competencia. De promover un modelo económico y
social que respete los límites físicos, proteja y favorezca la vida. La
alternativa de reaprender a vivir más allá del consumismo, siguiendo la
consigna “menos para vivir mejor”.

 

 

1 comentari

En defensa del decreixement

M’estic llegint un llibre de Carlos Taibo: "En defensa del decrecimiento; sobre capitalismo, crisis y barbárie". I com que és un llibre que recomano llegir he fet un resum a veure si al menys es llegeix molt el resum.

Llibre en defensa del decreixement

Val a dir que el resum no l’he fet directament del llibre, que encara no m’he acabat, sinó de una conferència seva on segueix força bé el contingut del llibre -com, per altra banda és lògic-.El vídeo es pot veure a aquest enllaç. Tot i que hi ha altres conferències seves que són més o menys equivalents.

El resum és una mica telegràfic però penso que es pot entendre prou bé. Ja opinareu!

[@more@]


Primer 3 aspectes que ajuden a evitar
malsentesos:

– Decreixement és incompatible amb el
capitalisme? és com a mínim un front en contra a l’actual model
econòmic capitalista; però pot ser que el capitalisme es mudi per a
absorbir alguna de les reivindicacions contra ell. Però qualsevol
crítica actual al capitalisme no pot ser sinó també
decreixentista, autogestionaria i antipatriarcal

– El decreixement al sud també? No,
però. El però és perquè tot i que les condicions de vida de les
2/3 parts de la població han de millorar, i això segurament passa
per més bens de consum, que equival a créixer econòmicament;
aquests han de prendre nota del que no han de ser i per tant han de
desenvolupar-se en un model econòmic decreixentista -que no es basi
en el creixement econòmic permanent per a poder continuar sent-. Un
exemple que posa és una comunitat indígena a la que els donen una
eina per a talar els arbres. Al cap d’un temps se’ls pregunta com va
l’eina i si ara talen més arbres, i ells diuen que no, que tenen més
temps lliure però que talen els mateixos arbres que abans.

– El decreixement també per als pobres
del nord? Cal plantejar-se una redistribució de recursos, i això
permet un decreixement global tenint en compte les necessitats
individuals dels més desafavorits econòmicament.

El creixement ha generat una manera de
vida esclava que ens promet una vida millor per a satisfer unes
necessitats imposades per la publicitat, la obsolescència
planificada i el miratge del malbaratament de recursos.

En diferents paradigmes es pot
aconseguir millor benestar amb molt menys. L’exemple és la
comparació de la sanitat a Cuba respecte als Usa.

Els nostres fills trencaran el progrés
que fins ara ha patit la societat. Pel fet que la societat del
creixement arribarà al seu col·lapse. I fins ara sembla que les
propostes per a sortir de la crisi venudes pels nostres polítics
passen només per mantenir el sistema del creixement sacrificant
aquest progrés dut fins ara.

La relació que té l’home amb la
natura és la de viure de renda -explotar els recursos i menystenir
les propostes de viure de forma sostenible-. I les solucions per a
mantenir una societat capitalista de creixement passen per xapuces
com netejar el lavabo inundat sense tancar l’aixeta o com frenar la
velocitat de un vaixell que es dirigeix als esculls sense canviar de
rumb. Un altre exemple és el del Titànic: si falten bots salvavides
per a massa passatgers, es pot gestionar el problema fent nous bots
amb la fusta dels camarots de primera classe; i és que les solucions
que ens plantegen els nostres governants és que ningú perdi -i per
tant no es vol tocar res dels de la primera classe-. L’Arcadi
Oliveres deia que això es fa perquè uns i d’altres són amics; jo
dic, a veure a qui votes! (i recorda de la publicitat que et
manipula). En Taibo diu que els que més haurien de renunciar són
els que ens han dut fins a aquesta crisi.

Cal tenir en compte també el
creixement exponencial, com a fòrmula que ens impedeix reaccionar a
temps, abans d’arribar als límits del creixement.

Totes aquestes notes que explica la
relació de l’home amb la natura són una manera de parlar de la
petjada ecològica de la humanitat.

Els nostres governants i nosaltres
mateixos no estem actuant correctament. En comptes de posar la
prioritat en la reconversió del model de vida, ens acomodem en la
possibilitat que la humanitat trobi una porta de sortida a aquesta
crisi ecològica.

Què cal reduir? què cal canviar? la
resposta en quatre enunciats telegràfics: (1) La primacia de la vida
social enfront de la lògica de la productivitat, el consum i la
competitivitat. (2) L’oci creatiu, enfront de les formes d’oci sempre
vinculades amb el diner i el consum que se’ns ofereixen arreu. (3) El
repartiment de la feina. (4) Una renda bàsica de la ciutadania, que
permeti fer front als possibles desequilibris que s’esdevinguin en la
transició a un model social de decreixement. (5) La necessitat de
reduir la mida de moltes infraestructures administratives,
productives i de transport. (6) La recuperació del fet local en
front del fet global en un escenari de recuperació de la democràcia
directa i l’autogestió. (7) Senzillesa i sobrietat voluntària.

Aquests valors que es proposen en 7
punts es troben actualment en 4 aspectes de la societat de forma
força arrelada i per tant no són propostes anacròniques; sinó que
es tracta que saltin del seu nínxol habitual per a convertir-se en
els valors del nou model social -òbviament el model capitalista no
combrega amb aquests set valors. Els espais on els podem trobar
habitualment són: A l’àmbit obrer -tant l’anarquista com als altres
sindicats encara que menys-; l’economia de la cura de la societat
-normalment exercit per la dona però que ja forma part de la nostra
reivindicació el fet que no sigui exclusiu d’aquest genere (i no pas
perquè la dona no ho vulgui sinó perquè la societat capitalista
continua sent molt masclista); la família -les polítiques de dreta
són normalment hipòcrites amb aquest aspecte perquè tot i defensar
el concepte de família no promouen els valors que li són pròpies-,
i les comunitats indígenes que la societat occidental considera
primitives.

Hi ha activitats econòmiques que s’han
d’aturar gairebé en la seva totalitat: automòbils, aviació,
construcció, armes, publicitat, banca,…

El consens entre la proposta
decreixentista i el respecte als treballadors d’aquests sectors passa
per augmentar per altra banda l’activitat laboral que doni sortida a
necessitats humanes insatisfetes i respectant el medi natural; i
passa també pel repartiment de la feina entre els sectors econòmics
que permetin aquest repartiment. Es treballarà menys hores, els que
més guanyen cobraran menys, i tindrem més temps lliure per a
gaudir-lo en activitats d’alt impacte social i de baix impacte
ambiental.

L’administració pública no ha
promocionat la reducció del consum -exceptuant amb el cas de l’aigua
per motius conjunturals-. De nou es mostra que els amics dels
governants marca les polítiques d’aquests.

Dos exemples de la societat del
creixement insostenible és el cotxe com a paradigma de mobilitat
individual, i l’alta velocitat ferroviària com a paradigma de
polítiques públiques de transport.

Pel que fa al cotxe

Pel que fa al TAV: pressupostos que es
desvien d’altres propostes més sostenibles; a més el tren
convencional es veu perjudicat no només per pressupostos sinó
perquè el primer fa servir el trajecte del tradicional; finalment
el TAV és una infraestructura al servei de les classes més riques
-els homes de negocis- però que paguem entre totes.

Els mitjans de comunicació ens han
venut la moto que només tenim la crisi financera als nostres nassos,
mentre que menystenen la crisi ecològica i social -el canvi
climàtic, l’encariment imminent dels principals recursos
energètics, la marginació de la dona al món, en l’explotació dels
recursos naturals del planeta (y mig robatori als països de la
perifèria econòmica). Però a sobre, de la crisi financera no hi ha
una notícia que caldria esperar: obertura de les causes legals a les
persones que van dur les empreses a la bancarrota.

Perquè la solució no pot passar per
una resolució de la crisi econòmica per estimulació centralitzada
de la economia: perquè ja portem 20 anys de polítiques neoliberals
dels governs socialdemòcrates y això és un llast molt gran com per
a tornar enrere -en tot cas es fan pedaços plantejats en la
regulació que no ajuda sinó que estimula a tornar-ho a fer-. I
perquè ara tenim les altres crisis que ens amenacen -sobretot
l’energètica i ambiental-.

Finalment els mitjans de comunicació
no parlen d’aquest tema i en fugen tan com poden. Però clar, ja
sabem qui finança aquestes empreses de in-comunicació, i la por que
tenen a la vessant revolucionaria de les propostes.

 

2s comentaris

10e aniversari de Germinal Vallès i…

El meu grup de consum ja té 10 anys.

Per a recordar aquest fet, he escrit un article que s’ha publicat a la Burxa, periòdic de comunicació popular del barri de Sants. El motiu de publicar-ho a la Burxa és perquè Germinal va començar al barri de Sants i encara hi tenim a la Burxa una secció permanent cada dos números.



10é aniversari de diferents models
agroecologics

Enguany el grup de consum de Germinal
del Vallès celebra el seu 10é aniversari. Coincidim també amb els
10 anys del model més comú de Madrid, el BAH! (Bajo el Asfalto
esta la Huerta
). Ambdós models compartim l’autogestió com a
base del nostre funcionament; és a dir, ens organitzem per tal
d’abastir-nos de menjar de qualitat i amb els criteris socials que
l’assemblea ha decidit. I és l’assemblea la base d’aquesta
autogestió. La principal diferència d’aquests dos models és la
corresponsabilització directa del BAH! en les tasques al camp; a la
cooperativa Germinal la relació amb la producció del camp és de
compromís i estableix una confiança que li serveix de certificació,
però no ens hem organitzat per a que la nostra pagesa participi a
l’assemblea.

 logoGerminal

A Catalunya la major part dels grups de
consum segueixen el nostre model però hi ha dues propostes que tenen
una assemblea conjunta –la Paca al Baix Llobregat i la Kosturica (que
també té 10 anys)-.[@more@]

Hi ha també una característica que
distingeix els diferents models i és el grau de professionalització
de determinades tasques del grup de consum: en un extrem hi ha les
propostes més antigues com el Brot a Reus i el Rebost a Girona, on
l’assemblea decideix que la major part de la feina sigui remunerada;
a l’altre extrem està Germinal que reparteix equitativament entre
totes les persones sòcies tota la gestió necessària per a posar al
nostre rebost el nostre menjar.

Finalment hi ha un aspecte que es
podria considerar més aviat formal, però que a Germinal SCCL pensem
que marca la maduresa del projecte; es tracta del format en que s’han
constituït els grups de consum -la majoria, de moment, s’estableixen
com a associació-.

banner del Bah!

 

 

5s comentaris

Crisi del deute i zenit del petroli

Ahir en parlava amb una amiga que fa uns mesos no es creia que Europa podria "africanitzar-se" com sembla que les retallades socials imposades ens conduiran. Jo prefereixo dir "tercermundialització del nord" en comptes de comparar-me amb un continent concret; i és que penso que cap a on anem, és a semblar-nos més a la resta de la perifèria econòmica, altrament coneguda com a països en vies de desenvolupament -com diu l’Eduardo Galeano, condemnats eternament a l’adolescència- o també coneguda com a tercer món -aquest terme ja no es fa servir, curiosament, i això que la etimologia no era pas de "pobresa" -com sí ho és quart món- sinó de tercers en discòrdia entenent que els altres dos eren els protagonistes de la guerra freda.

Uf! quina entrada al bloc més difícil de menjar. Intentaré anar més a poc a poc. Sembla que el règim d’escriptura -2 mesos sense penjar res- em posa nerviós.

Jo vull parlar de les retallades socials -com no, tema calent aquests dies-, del zenit del petroli, i d’un llibre que he estat llegint darrerament que ves per on, ho relaciona tot molt pedagògicament.

grafic pic petroli
 

 Quan sento discursos en contra de les retallades socials em quedo que em falta alguna cosa. Quan sento als governs defensant les retallades socials, em quedo que em falten dues coses i que em diuen una mentida.
[@more@]

Començo pel que em falta quan es critiquen les retallades: em falta una reflexió del que cal per a sortir de la "crisi" sense passar per les retallades. No em serveix que em diguin que fins ara ho han estat fent malament; no em serveix que em diguin que la crisi la paguin els bancs -que així ho volia jo abans que els rescatessin, però ara tenim els bancs encara endeutats, els governs encara endeutats, una part de la població molt endeutada, i com ho resolem tot això?-; no em serveix tampoc que no es vulgui continuar lluitant contra la desigualtat al món -s’està promovent cada cop més tendències feixistes com "menys ajuda al desenvolupament" o "més controls a la immigració"-.

Estic d’acord que es pot reivindicar igualment sense tenir la solució. Això ho podem fer totes. Però cal que es faci aquest exercici visionari per a que no ho trobi a faltar. Un exemple del que penso que cal fer és aquest.

I ara als governs: trobo a faltar que diguin que retallaran -o trobo a faltar que haurien de retallar- despeses claus com la militar, la monarquia o d’altres elits com podria ser l’església (a la que amb tots els respectes si algú creu que se la mereix, s’hauria d’autogestionar més econòmicament parlant). També trobo a faltar quelcom semblant al que dic als que es queixen de les retallades, és dir, quina és la causa real que ens haguem ficat en aquest embolic; segurament si es digués més clar el motiu -que per mi és el model econòmic basat en el creixement-, seria més fàcil trobar una solució col·lectiva per a la sortida menys traumàtica. I la mentida de la que em queixo està relacionada amb aquesta sortida, ja que ens diuen que aquestes retallades serviran per trobar la sortida, però en realitat el que serviran és per a disminuir les pèrdues de les elits econòmiques sense evitar les nostres penúries -ja que, i això no ens ho diuen, no es podrien tampoc evitar-.

I ara toca presentar el llibre que m’he llegit. Que ho he fet sota la recomanació de 1 persona: l’Enric Tello, que en un dels seus escrits, que ja vaig recomanar, va basar l’argumentació en ell.

Es tracta del llibre "los límites
del crecimiento, 30 años despues
". Aquest llibre és un bon
material per a dir que el que estan proposant els retalladors de
drets socials inclou la mentida que comentava abans: no evitarà el
col·lapse de la societat industrial.

El llibre està molt ben escrit; el recomano. I tot i que la
primera versió, la de l’any 1972, va ser criticada des del món
ecologista per ser excessivament optimista, penso que el llibre
inclou clarament la visió realista que si no canviem el model
econòmic el problema va creixent. El model econòmic que cal canviar
és el productivista que necessita el creixement econòmic per a
continuar sent viable. Altres propostes del llibre que són
importants per a evitar/minimitzar el col·lapse són: distribució
de la riquesa, no perdre recursos en guerres i altres despeses
perverses, anar minimitzant l’us de recursos no renovables fins al
punt de només fer-los servir per a substituir-los per a recursos
renovables, vetllar per no esgotar els recursos naturals,… I tot
explicat en un llenguatge planer que arriba a tothom.

La base del llibre és un model informàtic que relaciona unes
quantes variables macroeconòmiques, macroecològiques i
macrosociològiques, com ara població, aigua dolça disponible, 
hectàrees cultivables, producció aliments, producció industrial,
inversió en els diversos àmbits, recursos no renovables,
contaminació, petjada ecològica,índex de desenvolupament humà,…
i analitza diferents models d’evolució d’aquestes variables al llarg
del temps. Les conclusions és que cal una acció urgent per a evitar
el col·lapse de la societat. Col·lapse que es pot veure reflectit a
les seves gràfiques, i que es pot resumir en una accentuació de la
crisi de manera que es redueix el menjar i els bens per càpita, i
esdevé una reducció dramàtica de la població mundial -tot
acompanyat per una crisi econòmica que en una retroalimentació
perniciosa impedeix corregir la tendència-.

Crec que les conclusions del llibre, són a més excessivament
optimistes, perquè no analitzen l’impacte de la virtualització de
la economia (no em refereixo a que no veiem els diners perquè fem
servir targetes de crèdit, sinó a que la major part de l’economia
no serveix per a comprar bens i serveis sinó per a comprar diners i
accions especulatives), i suposen un món ideal on la riquesa està
ben repartida i no hi ha malbaratament de despeses -ja he comentat
les armes, però podríem afegir el turisme de gran escala; el
transport excessiu de mercaderies; l’oci que en comptes de vetllar
per cuidar les necessitats immaterials no satisfetes (comunitat,
autoestima, amor, superació, alegria…) promou el consum d’energia
i recursos;… (m’ajudeu a omplir-ho?)-; i no el tenim aquest món,
sinó tot el contrari -de moment; pot ser que de resultes de la
crisi, i potser de la confluència dels astres com les profecies
maies diuen, aprenguem a ser diferents de com el sistema ens ha
imposat a ser-.

I continuant amb el risc que el llibre
es quedi curt, hi ha un moment del llibre que parla dels símptomes
que ens fan veure que ens hem extralimitat -hem passat dels límits
de la sostenibilitat, però normalment hi ha un desfase fins que
esdevé el col·lapse-. La disminució de les reserves de recursos i
l’augment dels nivells de contaminació són les primeres claus, però
n’hi ha més, i hom es posa la pell de gallina quan se n’adona que
tot això ja està passant: Capital, recursos i ma d’obra desviats a
activitats per a compensar la pèrdua dels serveis que prestava la
natura sense cost (per exemple la depuració de l’aigua); l’augment
de capital i recursos per a aconseguir recursos cada cop més
escassos; desenvolupament de tecnologies per a aprofitar recursos més
escassos; posposar la renovació d’infraestructures antigues per
falta de capital; augment de despeses militars per a tenir accés i
assegurar recursos en regions més hostils; reducció de la inversió
en recursos humans per a pagar deutes; augment de la proporció del
deute en l’economia; canvi de les pautes de consum; pèrdua
d’autoritat dels governants per la imposició de les elits a
preservar la seva quota en un context de recursos decreixents, i
augment del nombre i la gravetat de catàstrofes naturals degut a la
pèrdua de resistència del sistema ambiental. (pàgina 288 i 289 de
la versió en castellà del llibre editat per Galaxia Gutenberg).
Així aquests darrers anys de crisi s’han evidenciat uns símptomes
que fan pensar que “la festa s’ha acabat”. Tant de bo que jo
sigui massa pessimista!

.

En conclusió: cal recordar el model
econòmic insostenible quan demanem que no se’ns retallin els drets
socials adquirits -sinó no crec que ho puguem evitar-; cal
evidenciar altres fronts d’estalvi econòmic més eficients; cal fer
un canvi radical de prioritats per a treballar per a la
sostenibilitat planetària -tot i que és totalment vàlid començar
des de l’entorn local, és a dir no només és feina dels
governants-, i finalment, cal assumir que és possible que ja sigui
massa tard i per tant sigui inevitable una davallada temporal del
nivell de vida -però que si ho fem bé podem minimitzar-la i podem
permetre una recuperació futura prou bona-.

*************************

He fet un recull d’imatges del model
informàtic que penso que pot anar bé per a entendre el model.

El model treu els seus resultats en unes gràfiques com aquestes. El model base, de partida, més o menys basat en com és ara la societat, treu aquesta gràfica:

escenari base del world3

Escenari 2 del world3

Aquesta segona gràfica ens mostra què passa si hi ha el doble de recursos que creiem que tenim: és a dir, que si nosaltres els pessimistes ecologistes no tenim raó i el zenit del petroli s’allarga 20 anys i durant aquest temps no es fa res per a evitar el col·lapse, el resultat és el mateix que el primer model, però empitjorat perquè més població es veu afectada i més contaminació hi ha acumulada.

un escenari de quasi sostenibilitat sense limitar la poblacio

Aquest model treballa molt la sostenibilitat en qüestions d’estalvi de recursos no renovables, però no té en compte la població que creix massa i acaba -a finals del segle XXI- trencant l’equilibri.

  model de sostenibilitat

Aquest model és un exemple de societat que ha arribat a la sostenibilitat -anomenada equilibri pels autors del llibre-. La població s’estabilitza gràcies a la transició demogràfica assolida gràcies al benestar de la totalitat del planeta -peça important quan parlem de repartir la riquesa!-, i els recursos no renovables no s’esgoten perquè ràpidament es substitueixen per recursos renovables. Els bens industrials es redueixen per a assolir la sostenibilitat fins a un nivell semblant al de 1980. Degut a que es comença tard, és inevitable una crisi que afecta a la qualitat de vida de la societat humana durant la primera meitat del segle XXI -val a dir que una mesura tant senzilla com reduir com a mínim a la meitat la quantitat de carn ingerida pot suposar estalviar-se aquesta crisi alimentària (això no ho diu el llibre però aquest planteja una alimentació suficient al voltant de les 6000 calories per persona i dia i això és molt però no és tant si es té en compte un factor de 7 per a les calories d’origen animal-). 

 

 

Finalment hi ha aquesta gràfica que planteja 3 escenaris diferents. Per quin et quedes? 
quina de mena de previsió prefereixes?

I un toc d’humor/estètica final, dedicat als economistes de la terra plana!

figurativament economia de la terra plana

*************************

La imatge del zenit del petroli la he vist a una presentació de Fernando Ballenilla. La he cercat a un buscador d’imatges i he trobat aquesta entrada. L’original, però sembla que és aquesta altra que estava enllaçada. 

El peu de figura i les notes les copio aquí traduides pel "traductor del gencat":

Notes: (1) 1930 => que Civilization
Industrial començava quan (ê) un 30% a què
s’arriba del seu valor de cim. (2) 1979 ê
de => als quals es passa el seu valor de cim de les 11.15 boe/c. (3) 1999 => El |final
del petroli barat. (4) 2000
Començament de => del "Jihad de
Jerusalem". (5) 2006 => cim Pronosticat d’extracció de petroli
mundial (Diagrama 1, aquest article).
(6) 2008 => L’esdeveniment de creuament d’OPEC
(Diagrama 1). (7) 2012 => les apagades Permanents ocorren a escala
mundial. (8) 2030 finals de
Civilització Industrial de => en què ê
cau al seu valor de 1930. (9) Observar que hi ha tres intervals de decadència en l’esquema Olduvai: pendent, diapositiva i penya-segat –
cadascun més costerut que el previ. (10) Els dibuixos accentuen que l’electricitat és l’energia d’ús
final essencial per a Civilització Industrial.

Diagrama 4
demostracions|espectacles la corba Olduvai completa de 1930 a 2030. Les dades
històriques resulten|apareixen des de
1930 a 1999 i valors hipotètics des de 2000 a 2030. Aquests 100 anys
s’etiqueten "Civilització Industrial." La corba i els esdeveniments
junts constitueixen l’"Olduvai esquema."
Observi que la corba global té un agrada impuls waveform
– és a dir passi’s i col·lapsi. Vuit esdeveniments d’energia clau
defineixen l’esquema Olduvai.

4s comentaris

És temps per a la Banca Ètica

En David de Germinal-Poble Sec ha adaptat aquest article que vaig escriure per a la Burxa:

Fa un parell d’anys, un col·lectiu de persones van fer i distribuir
una publicació gratuïta amb el títol de “Crisi”. A les
seves pàgines l’Enric Duran explicava una acció de desobediència civil
consistent en demanar préstecs a moltes entitats bancàries, i en un
moment donat deixar de tornar-los. Prop de mig milió d’euros van ser
“expropiats” i desviats, segons ens ha explicat el propi Enric, cap als
moviments socials per fer front a un sistema insostenible. I les
entitats financeres no només eren víctimes d’aquesta acció, sinó que
eren titllades, en la portada de la publicació, de lladres.

 logo fiare, extret de la seva web

Però no tots els bancs són igual. La banca ètica va
aparèixer a Europa quan -entre d’altres reivindicacions socials que la
van impulsar- molts ciutadans i ciutadanes van demanar que els seus
estalvis no ajudessin a Sud-àfrica, corroïda pel racisme. I ja que ens
vam començar a preguntar què fa el banc amb els nostres diners, això va
permetre estendre els criteris cap a rebutjar inversions en armes, en
indústria contaminant, etc. Aquests criteris negatius
han arrelat fins i tot en alguns fons d’inversió auto-anomenats “ètics” o
“solidaris” d’alguns bancs, que mantenen paradoxalment fons d’inversió
“sense adjectiu”. Un cas més d’apropiació de termes i inquietuds socials
per part de les grans empreses.[@more@]

Cal remarcar, però, que aquests fons anomenats “ètics”
en moltes ocasions inverteixen en grans empreses que cotitzen a borsa i
que en la majoria de casos simplement es consideren “ètiques” pel fet
de disposar d’un departament de Responsabilitat Social Corporativa i per
editar alguna que altra memòria de sostenibilitat… No obstant, és
curiós veure com moltes d’aquestes empreses tenen justament un munt de
causes obertes i denúncies arreu del món per violació dels Drets Humans,
del medi ambient o dels drets laborals. Pel que fa als fons o productes
financers “solidaris” de la banca convencional, el nivell d’hipocresia
és encara més escandalós si és que això és possible, ja que es tracta de
productes que donen part dels seus interessos (als quals renuncien els
clients, no el banc) a una ONG o Fundació, potser de cooperació al
desenvolupament o de defensa dels Drets Humans. Però paradoxalment, els
diners que han generat aquests interessos poden haver estat invertits
sense cap problema en qualsevol activitat econòmica o gran empresa que
justament atempti contra els Drets Humans o contra el desenvolupament
humà i sostenible dels països econòmicament empobrits.

Actualment, però, la banca ètica va molt més enllà de tot
això
, i no només es caracteritza per la seva total
transparència
i pels criteris d’inversió negatius
(aquelles activitats en les quals es compromet a no invertir mai), sinó
que també té uns criteris positius. I el que es
proposa amb aquests és invertir en projectes econòmicament viables i
necessaris per al benefici comú de la societat, però que normalment no
poden accedir a finançament extern amb tanta facilitat.

Una de les propostes més antigues de
finances solidàries a casa nostra
va ser el Coop57, pensada per a
subvencionar projectes de cooperatives. Pocs anys després es van obrir
oficines d’Oikocredit,
TriodosBank, i Fiare. Es pot
trobar més informació sobre aquestes i altres propostes a www.fets.org. Una altra iniciativa
europea interessant i que fóra bo promoure per veure si acaba arrelant
entre nosaltres és el Jak,
un banc ètic d’origen suec, i que curiosament funciona sense
interessos.

Per altra banda, en els darrers anys han sorgit al nostre país un bon
nombre d’altres iniciatives relacionades amb les finances
ètiques o alternatives
, i que poden suposar eines molt
interessants per a integrar en un sistema ètic i alternatiu integral i
més ampli. Entre aquestes són de destacar les Comunitats Auto-Finançades (petits grupets de gent
que organitzen una espècie de bancs comunitaris posant
en comú els seus estalvis i fent-se préstecs mútuament segons unes
condicions prèviament fixades pel propi grup) , o bé les monedes
socials o alternatives
, com l’Eco de Tarragona o l’Ecoseny del Montseny,
a través de les quals es pretén fomentar un ús més social del diner.

Dels projectes que hem anomenat, alguns com el Coop57,
Oikocredit i Fiare,
tenen la peculiaritat què no són pròpiament
bancs en el sentit tradicional, sinó que són cooperatives de
crèdit
: el capital social de l’entitat no pertany a un petit
col·lectiu d’accionistes que exigeixen la màxima rendibilitat, sinó que
és de tots els socis i sòcies d’aquesta cooperativa, que tan sols
demanen a canvi que el projecte sigui viable i pugui tenir la funció que
se li ha encomanat. I és que justament una de les característiques de
les cooperatives és la “democratització econòmica” o la “humanització de
la presa de decisions” (per dir-ho d’alguna manera), ja que en aquest
tipus d’organitzacions, les decisions es prenen en assemblea i hi té
tant dret a veu i vot un soci o sòcia amb una petita inversió, com
aquell qui tingui una participació majoritària.

Així doncs, si l’actual sistema està en crisi, i ho
està per raons econòmiques i financeres, la millor forma de
sortir-ne és crear alternatives econòmiques i financeres
, però
amb altres paradigmes i en les quals l’economia estigui al servei de les
persones i no al revés. Si consumint de forma responsable estem
promovent models econòmics i productius amb uns principis i valors més
socials, posant els nostres diners a la banca ètica estem multiplicant
exponencialment aquest efecte, i a més, a la vegada estarem traient
l’oli que lubrifica la màquina del sistema capitalista explotador i
descabellat per traslladar-lo a un sistema de mercat social més humà,
just i solidari. Si el món es mou i s’ha mogut sempre per interessos
econòmics, aquí és on realment podem fer mal a l’actual sistema per
transformar-lo d’una forma positiva, i realment podem fer-hi
molt, moltíssim més del què creiem
.

Per tot això, des de la cooperativa de consum Germinal també hem
decidit en assemblea donar suport al projecte Fiare fent-nos-en socis
promotors. A banda de participar en el capital social, hi participarem
també mitjançant un representant. Es pot veure així un altre avantatge
d’organitzar-se i consumir col·lectivament: poder, amb poc esforç
econòmic personal, contribuir a un meravellós projecte; i a la vegada
poder donar el suport humà que aquest necessita.

Aquesta entrada és una adaptació de l’article escrit per en
Miquel de Germinal-Vallès per a l’apartat “El Mostrador” del número de
març
del periòdic de
comunicació popular La Burxa
.

Cal remarcar, però, que aquests fons anomenats “ètics”
en moltes ocasions inverteixen en grans empreses que cotitzen a borsa i
que en la majoria de

2s comentaris

És temps per a la Banca Ètica

 En David de Germinal-Poble Sec ha adaptat aquest article que vaig escriure per a la Burxa.

Fa un parell d’anys, un col·lectiu de persones van fer i distribuir
una publicació gratuïta amb el títol de “Crisi”. A les
seves pàgines l’Enric Duran explicava una acció de desobediència civil
consistent en demanar préstecs a moltes entitats bancàries, i en un
moment donat deixar de tornar-los. Prop de mig milió d’euros van ser
“expropiats” i desviats, segons ens ha explicat el propi Enric, cap als
moviments socials per fer front a un sistema insostenible. I les
entitats financeres no només eren víctimes d’aquesta acció, sinó que
eren titllades, en la portada de la publicació, de lladres.

 logo fiare, extret de la seva web

Però no tots els bancs són igual. La banca ètica va
aparèixer a Europa quan -entre d’altres reivindicacions socials que la
van impulsar- molts ciutadans i ciutadanes van demanar que els seus
estalvis no ajudessin a Sud-àfrica, corroïda pel racisme. I ja que ens
vam començar a preguntar què fa el banc amb els nostres diners, això va
permetre estendre els criteris cap a rebutjar inversions en armes, en
indústria contaminant, etc. Aquests criteris negatius
han arrelat fins i tot en alguns fons d’inversió auto-anomenats “ètics” o
“solidaris” d’alguns bancs, que mantenen paradoxalment fons d’inversió
“sense adjectiu”. Un cas més d’apropiació de termes i inquietuds socials
per part de les grans empreses.

Cal remarcar, però, que aquests fons anomenats “ètics”
en moltes ocasions inverteixen en grans empreses que cotitzen a borsa i
que en la majoria de casos simplement es consideren “ètiques” pel fet
de disposar d’un departament de Responsabilitat Social Corporativa i per
editar alguna que altra memòria de sostenibilitat… No obstant, és
curiós veure com moltes d’aquestes empreses tenen justament un munt de
causes obertes i denúncies arreu del món per violació dels Drets Humans,
del medi ambient o dels drets laborals. Pel que fa als fons o productes
financers “solidaris” de la banca convencional, el nivell d’hipocresia
és encara més escandalós si és que això és possible, ja que es tracta de
productes que donen part dels seus interessos (als quals renuncien els
clients, no el banc) a una ONG o Fundació, potser de cooperació al
desenvolupament o de defensa dels Drets Humans. Però paradoxalment, els
diners que han generat aquests interessos poden haver estat invertits
sense cap problema en qualsevol activitat econòmica o gran empresa que
justament atempti contra els Drets Humans o contra el desenvolupament
humà i sostenible dels països econòmicament empobrits.

Actualment, però, la banca ètica va molt més enllà de tot
això
, i no només es caracteritza per la seva total
transparència
i pels criteris d’inversió negatius
(aquelles activitats en les quals es compromet a no invertir mai), sinó
que també té uns criteris positius. I el que es
proposa amb aquests és invertir en projectes econòmicament viables i
necessaris per al benefici comú de la societat, però que normalment no
poden accedir a finançament extern amb tanta facilitat.

Una de les propostes més antigues de
finances solidàries a casa nostra
va ser el Coop57, pensada per a
subvencionar projectes de cooperatives. Pocs anys després es van obrir
oficines d’Oikocredit,
TriodosBank, i Fiare. Es pot
trobar més informació sobre aquestes i altres propostes a www.fets.org. Una altra iniciativa
europea interessant i que fóra bo promoure per veure si acaba arrelant
entre nosaltres és el Jak,
un banc ètic d’origen suec, i que curiosament funciona sense
interessos.

Per altra banda, en els darrers anys han sorgit al nostre país un bon
nombre d’altres iniciatives relacionades amb les finances
ètiques o alternatives
, i que poden suposar eines molt
interessants per a integrar en un sistema ètic i alternatiu integral i
més ampli. Entre aquestes són de destacar les Comunitats Auto-Finançades (petits grupets de gent
que organitzen una espècie de bancs comunitaris posant
en comú els seus estalvis i fent-se préstecs mútuament segons unes
condicions prèviament fixades pel propi grup) , o bé les monedes
socials o alternatives
, com l’Eco de Tarragona o l’Ecoseny del Montseny,
a través de les quals es pretén fomentar un ús més social del diner.

Dels projectes que hem anomenat, alguns com el Coop57,
Oikocredit i Fiare,
tenen la peculiaritat què no són pròpiament
bancs en el sentit tradicional, sinó que són cooperatives de
crèdit
: el capital social de l’entitat no pertany a un petit
col·lectiu d’accionistes que exigeixen la màxima rendibilitat, sinó que
és de tots els socis i sòcies d’aquesta cooperativa, que tan sols
demanen a canvi que el projecte sigui viable i pugui tenir la funció que
se li ha encomanat. I és que justament una de les característiques de
les cooperatives és la “democratització econòmica” o la “humanització de
la presa de decisions” (per dir-ho d’alguna manera), ja que en aquest
tipus d’organitzacions, les decisions es prenen en assemblea i hi té
tant dret a veu i vot un soci o sòcia amb una petita inversió, com
aquell qui tingui una participació majoritària.

Així doncs, si l’actual sistema està en crisi, i ho
està per raons econòmiques i financeres, la millor forma de
sortir-ne és crear alternatives econòmiques i financeres
, però
amb altres paradigmes i en les quals l’economia estigui al servei de les
persones i no al revés. Si consumint de forma responsable estem
promovent models econòmics i productius amb uns principis i valors més
socials, posant els nostres diners a la banca ètica estem multiplicant
exponencialment aquest efecte, i a més, a la vegada estarem traient
l’oli que lubrifica la màquina del sistema capitalista explotador i
descabellat per traslladar-lo a un sistema de mercat social més humà,
just i solidari. Si el món es mou i s’ha mogut sempre per interessos
econòmics, aquí és on realment podem fer mal a l’actual sistema per
transformar-lo d’una forma positiva, i realment podem fer-hi
molt, moltíssim més del què creiem
.

Per tot això, des de la cooperativa de consum Germinal també hem
decidit en assemblea donar suport al projecte Fiare fent-nos-en socis
promotors. A banda de participar en el capital social, hi participarem
també mitjançant un representant. Es pot veure així un altre avantatge
d’organitzar-se i consumir col·lectivament: poder, amb poc esforç
econòmic personal, contribuir a un meravellós projecte; i a la vegada
poder donar el suport humà que aquest necessita.

Aquesta entrada és una adaptació de l’article escrit per en
Miquel de Germinal-Vallès per a l’apartat “El Mostrador” del número de
març
del periòdic de
comunicació popular La Burxa.

Envia un comentari

Televisió escombraria

Un amic m’ha passat un article d’opinió respecte a l’apagada analògica de la televisió.

Com que penso que no s’ha de perdre aquest text seu, l’he traduït -estava en llenguatge telefonino- i el poso a continuació.

“Aquest dimecres s’apaga el senyal analògic de moltes cadenes. Per a molta gent, representarà quedar-se sense televisió. Probablement per uns pocs dies, fins que mandrosament comprem l’aparell que et reconnecta al mòn de l’espectacle més multimilionari que existeix.

El 1950 la tele va arribar a un munt de llars nord-americanes. EUA havia guanyat la guerra mundial, i els europeus van decidir canviar la seva trajectòria bèl·lica mil·lenria per deixar la guerra en mans del germà americà, i aixoplugar-se sota el seu paraigües. El colonialisme i l’imperialisme canviava de protagonista, però no d’essència. 1950 iniciava la guerra freda amb la guerra de Corea, primera de l’imperialisme mundial, en “territori japonès”. Començava una triple guerra: la del capitalisme contra el comunisme, la de l’imperialisme gringo i -a través de la tele- la de la colonització de les ments amb el somni nord-americà. Els actors més bèl·lics d’aquella època ja han estat o són encara autoritats del món de la política.

El 1951 la CIA va fer el seu primer cop a Iran, el 1954 va canviar el govern de Guatemala, que va tenir molt a veure amb la revolució cubana posterior (“no seremos otro Guatemala”, va dir Fidel), aviat Vietnam i d’aquí a l’Operación Cóndor va ser qüestió de temps, de sofisticació bèl·lica i… de molta, molta tele a casa de la gent fent possible la “democràcia”. “Els mitjans de comunicació són a la democràcia el que la porra a la dictadura” (Chomsky).

Per tant, aquest dimecres pot ser l’ocasió, en la soledat amb nosaltres mateixes, de fer un repàs a aquesta història, i pensar que s’acaba quelcom més que un tipus de senyal. I que continua -malauradament- també quelcom més que un espectacle.


Que gaudim la vida a partir de dimecres!”

tv_arma_de_Destruccio_massiva

I ja posats a citar: “Si no anem amb compte amb els mitjans de comunicació, ens faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit”, Malcom X. Continua llegint

Publicat dins de General | 4s comentaris